SI a la independència de Catalunya (6ª sessió)

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2013-2014

El passat dijous 27 de març, es va celebrar a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, la sisena conferència del cicle “SI A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA”, que organitzen l’Associació Sabadell Memorial i la Unió Catalanista de Sabadell. Aquesta sisena sessió es va desenvolupar sota el títol:

Relacions internacionals de Catalunya

La conferencia va anar a càrrec del Sr. Josep Manuel Suárez i Iborra, Llicenciat en Ciències Empresarials i Psicologia per la Universitat Autònoma i en Direcció d'Empreses per l'IESE, ex director del Banc Sabadell a Londres i cofundador del Centre Català al Regne Unit continuador del Casal català, fundat per Carles Pi i Sunyer i Josep Trueta. Actualment exerceix com a Delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya al Regne Unit i Irlanda.

El públic que omplia a vessar la Sala d’Actes de l’Acadèmia, va seguir l’acte amb molt d’interès. Tot seguit podeu llegir un breu resum de la seva brillant exposició:

El conferenciant va començar dient que actualment la Generalitat de Catalunya, com ens amb vocació d’Estat, és present al món a través de cinc Delegacions que el Govern ha obert a països estratègics: Brussel·les (delegació davant la UE), Estats Units (Nova York - Washington), Paris, Berlín i Londres. Totes elles funcionen amb un mínim de persones que no té comparació amb l’ingent quantitat de funcionaris que omplen les ambaixades espanyoles a les mateixes ciutats. Aquestes “ambaixades” tenen la funció d'agrupar en un sol espai les oficines sectorials del Govern en el país on actuen, per tal de racionalitzar i d'intensificar les relacions amb l'estat estranger i es dediquen fonamentalment a informar correctament i veraç sobre la realitat catalana, als governs, organismes internacionals, premsa i centres de poder polític, econòmic i social, per contrarestar les falsedats que el mitjans de comunicació i el govern espanyols, i també les ambaixades i consolats propaguen arreu del món. També per coordinar la tasca que, a l’estranger, realitzen els diferents ens catalans, com ara el ICEC o el COPCA, per defensar els interessos de Catalunya i donar a conèixer la nostra realitat cultural, política, econòmica i social, obrir mercats, atendre els catalans residents a l’estranger i orientar-los en temes laborals o universitaris.

En concret la Delegació que el Sr. Suárez dirigeix a Londres, te contactes freqüents amb membres del Parlament,

organitza i promou més de 200 actes cada any i es relaciona amb les més de 90 empreses catalanes establertes a la capital del Regne Unit. També mante vinculacions amb la premsa lliberal com ara diaris com “The Independent”, “The Daily Record”, “Financial Times”, i “The Scotsman”, per tal de fer-los arribar de primera ma les notícies i els esdeveniments que diàriament succeeixen a Catalunya.

El senyor Josep Suárez va afirmar que la marca “España” està totalment desprestigiada i és considerada internacionalment com el paradigma de la corrupció, la ineficàcia i la prepotència. Per això cal utilitzar les marques Catalunya, Barcelona i Barça, que gaudeixen d’un merescut prestigi i que ens obren les portes al comerç, al turisme, al coneixement, a la tecnologia i a les relacions internacionals necessàries per millorar la nostra economia, propagar la nostra cultura i aconseguir la independència. Cal tenir en compte que Barcelona és la primera destinació turística dels anglesos i que, especialment des de l’Onze de Setembre del 2012, Catalunya és molt més coneguda al Regne Unit i Escòcia.

Precisament la darrera part de la seva conferència, la va dedicar el Sr. Suárez a explicar a tots els presents, les diferència entre els processos sobiranistes que estan vivint Catalunya i Escòcia, partint de la base que les dades socioeconòmiques d’ambdós països son totalment diferents: Catalunya pateix un espoli del Regne d’Espanya de 16.000 mil milions d’euros, amb un atur de més del 22 % i amb gairebé el doble de taxa d’immigració, Escòcia està totalment subvencionada econòmicament per Londres, amb una taxa d’atur del 7 % i la diferència més important rau en que, a Catalunya el procés independentista està protagonitzat per tot el poble, societat civil, partits i Govern, en canvi a Escòcia l’encapçala el partit del Primer Ministre Mr.Alex Salmon, va guanyar les eleccions amb el compromís de fer el referèndum que, d’altra banda, ha estat beneït per Londres, al contrari del govern espanyol que no admet ni la democràcia d’un referèndum, ni cap possibilitat de negociar res.

Per acabar el conferenciant va voler aclarir que, malgrat les informacions contràries que arriben des del govern de Madrid, la Unió Europea mai no expulsarà Catalunya d’Europa doncs no es pot permetre el luxe de prescindir de 7’5 milions de contribuents nets i del potencial industrial i econòmic dels catalans.

El públic que va estar molt atent a totes les explicacions, va mostrar el seu interès en el col·loqui que es dugué a terme al final de la dissertació del Sr. Josep Suárez a qui va acomiadar amb grans aplaudiments.

La força social del sobiranisme

En comptes de concentrar una bateria de desqualificacions i insults contra l’actual president de la Generalitat, els sectors polítics i mediàtics de l’Estat espanyol més recalcitrants a les aspiracions catalanes haurien de prendre nota de la força social que ha aconseguit el sobiranisme. Llegiu més avall, l’editorial publicat pel Centre d’Estudis Jordi Pujol parlant d’aquesta campanya mediàtica de l’Espanya més antidemòcrata.

Editorial

No és una novetat, en les relacions entre Catalunya i Espanya, l’intent de reduir el problema al comportament d’una sola persona, es digui Jordi Pujol o Artur Mas. Els fets, però, han demostrat que aquesta és una manera barroera d’intentar enganyar-se sobre les dimensions reals del conflicte. És evident que, en qualsevol mena de procés que busqui trencar un estatus quo, l’existència d’un lideratge fort esdevé una condició indispensable. Per fortuna, el nostre país compta, en aquests moments, amb aquest lideratge. Ara bé, també en qualsevol procés que intenta un canvi o una ruptura, cal una massa social que l’empenyi i cal, també, el compromís d’allò que els experts en diuen els líders d’opinió. La interrelació entre aquests tres elements –el lideratge polític, el lideratge social i el conjunt de la població– és allò que acaba determinant la fortalesa d’un moviment col•lectiu. Des d’aquest punt de vista, el que hauria de preocupar de debò els grups polítics i mediàtics que no estan disposats a acceptar un canvi de l’actual estatus de Catalunya és la força transversal del sobiranisme –i l’augment constant dels homes i dones de Catalunya que veuen inviable, en aquests moments, un encaix amb Espanya.

Menys ofuscats que la majoria de la premsa espanyola editada a Madrid, bona part dels mitjans de comunicació internacional sí que s’han adonat que la força del sobiranisme català resideix, en una mesura important, en el compromís dels líders d’opinió. Alguns dels economistes catalans de més prestigi, alguns dels escriptors catalans de més prestigi, alguns dels periodistes catalans de més prestigi, alguns dels cantants catalans de més prestigi i alguns dels esportistes catalans de més prestigi s’han mostrat bel·ligerantment partidaris de la ruptura amb Espanya. Aquest és un fet absolutament inimaginable a França, la Gran Bretanya o qualsevol altre estat de la Unió Europea i, fora de l’àmbit espanyol, provoca curiositat i respecte.

D’ençà la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, l’independentisme no ha fet més que guanyar adeptes. Des del punt de vista espanyol, aquesta dada haurà de pesar per sempre sobre les espatlles del Partit Popular –perquè ha estat el partit que ha governat Espanya durant aquest període– i, en especial, dels seus dirigents. En aquest sentit, potser ja va essent hora d’advertir que en aquest cas, en el de les relacions entre Catalunya i Espanya, el PP ha demostrat tenir ben poc sentit d’estat. Ha preferit buscar rèdits electorals en un anticatalanisme que ha practicat fins a la constitució de meses petitòries de firmes contra l’Estatut a intentar una política d’entesa i conciliació. Que aquest no sigui l’únic camp on el PP ha actuat d’aquesta manera no treu gravetat a la qüestió. En aquest context, no hauria d’estranyar-nos que el PP tornés a embolicar-se amb la bandera de la unitat d’Espanya –una unitat visigòtica, per entendre’ns– per intentar superar les males expectatives amb què afronta els imminents comicis europeus.

Tot fa pensar, doncs, que l’escalada de despropòsits verbals dels dirigents del PP contra Catalunya continuarà durant les properes setmanes. I tot fa pensar també que l’endemà de les eleccions europees el desencontre entre les dues parts haurà augmentat sensiblement. Afortunadament, des de Catalunya podem oposar un lideratge clar i una societat on el sobiranisme avança en bona mesura per la implicació de les figures populars del país en les quals bona part dels ciutadans s’emmirallen.

Editorial

Centre d’Estudis Jordi Pujol

Publicat al Butlletí núm 374 del CEJP del dimecres 19 de març del 2012

El pànic de García-Margallo

El ministre d'Afers Exteriors José Manuel García-Margallo, ha assegurat que, en cas d'independència, "Catalunya estaria condemnada a vagar per l'espai sense reconeixement internacional" i quedaria exclosa de la UE "pels segles dels segles". Amén. Com molt be escriu el periodista Jofre Llompart, si no fos perquè és el ministre d’Afers Exteriors d’un país oficialment occidental, a García Margallo se l’hauria de prendre per un d’aquells humoristes caiguts en desgràcia i que es mal guanyen la vida fent monòlegs en creuers de segona. Al fil d’aquestes inversemblants manifestacions del ministre, el conseller del Govern Federal Canadenc el senyor Agustí Bordas, fa des de la distància, un minuciós repàs a les actuacions del govern espanyol i en concret del inefable ministre en contra del procés d’independència català, en un excel·lent article que podeu llegir més avall.

El pànic de García-Margallo

Enquesta rere enquesta, es confirma la força creixent de l’independentisme català. Aquest proppassat cap de setmana, l’enquesta de GESOP per al Periódico de Catalunya ha tornat a certificar la fermesa estructural del sobiranisme català, una opció majoritària i aparentment immune a les pressions dels grups de poder financer i mediàtic sotmesos a les directrius del Govern espanyol. Més encara, mentre el bloc de partits catalans proconsulta ja sobrepassaria els dos terços del Parlament, el Partit Popular ─liderat per la microfònica Alícia Sánchez-Camacho i amb majoria absoluta a l’Estat espanyol– esdevindria el 6è partit de la Cambra catalana, essent, de facto, quasi bé negligible en el panorama polític català.

Mentre el Govern espanyol rebutja un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i intensifica els mecanismes de pressió diplomàtica per fer minvar la internacionalització del moviment autodeterminista català, la democràtica premsa anglosaxona viu amb perplexitat l’autoritarisme ascendent demostrat per l’Executiu espanyol. Per exemple, Geoff Cowling, l’antic Vice-cònsul britànic a Barcelona escrigué que, tenint l’exemple del referèndum d’Escòcia al Regne Unit, “la democràcia [...] no s'hauria de témer tampoc a Espanya.” Un altre destacat unionista britànic, Matthew Parris, articulista de The Times, criticà el galdós paper del teledirigit Jose Manuel Barroso i defensà la inexorabilitat de la independència catalana si així ho decideixen els ciutadans catalans. Per acabar-ho d’adobar, l’antiga Presidenta de Letònia Vaira Vike-Freiberga també recolzà el dret a l’autodeterminació de Catalunya i Vaclav Klaus, ex-president txec, assegurà que una Catalunya independent romandria part de la Unió Europea.

És evident que García-Margallo viu amb frustració l’emancipació catalana; el document titulat “Por la convivencia democrática” –enviat a la xarxa d’ambaixades i consolats de l’Estat espanyol a l’estranger i només publicat a la web del Ministeri d’Afers estrangers un cop el Diari Ara ja n’havia fet la difusió– és un lamentable pamflet mancat de solvència històrica i del rigor exigible a qualsevol ministeri d’un Estat occidental. En particular, llegint les més de 200 pàgines trufades amb cites del propi García-Margallo, un observador estranger seria incapaç de trobar explicacions raonables per entendre el perquè s’ha esberlat el fràgil sistema de governança post-franquista de l’Estat espanyol; ¿quina credibilitat pot tenir un argumentari que evita parlar de les invasions competencials de l’Estat central, les conseqüències reals de l’esbudellament de l’Estatut de 2006 mitjançant l’ús instrumental del Tribunal Constitucional espanyol i la repressió contra el catalanisme exercida durant el Segle XX? García-Margallo descriu una inversemblant arcàdia feliç, un melancòlic conte de fades que insulta la intel·ligència del lector.

Els catalans sabem el perquè l’OPA sobre Endesa, impulsada pel malaurat Ricard Fornesa, fou bloquejada. Som conscients que durant quasi bé la meitat del darrer segle, hem viscut presoners de l’anticatalanisme més ferotge imposat per les dictadures de Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco. Coneixem la intencionalitat final de la Llei Wert i la “Ley de Seguredad Ciudadana”. Tenim presents les conseqüències del “Plan Hidrológico Nacional”. També recordem la impunitat generada durant la superficial transició espanyola que permet, encara ara, la publicació d’informació policíaca contra jutges sobiranistes, la redacció d’informes fantasma contra polítics catalans i la protecció d’editors de diari que cometen delicte electoral. En definitiva, tenim plena consciència que el substrat ideològic del règim franquista mai no ens ha abandonat en atorgar amnistia als criminals de la dictadura: l’Estat espanyol mai no ha assolit un estàndard democràtic homologable a la resta d’Europa. Malauradament, patim una rendició de comptes no feta, amb conseqüències com les evidents actualment.

Finalment, els catalans també sabem que, com afirmà Martin Wolf, director associat del Financial Times, “Catalunya és perfectament viable des d’un punt de vista econòmic com a país independent” i que l’ordenament jurídic europeu no contempla, actualment, l’expulsió d’un Estat català. A més, la pretesa “indissolubilitat” de l’Estat espanyol –o dit d’una altra manera, l’eternitat de l’Estat espanyol– és un dogma absurd i ridícul.

Malgrat l’ancestral supèrbia i menyspreu dels ministres espanyols com García-Margallo, els catalans volem viure en llibertat i tan sols pretenem fer-ho amb mètodes pacífics i democràtics. Mentre García-Margallo vol atemorir-nos afirmant que una declaració unilateral d'independència a Catalunya la "condemnaria a vagar per l'espai sense reconeixement i a quedar exclosa de la Unió Europea pels segles dels segles", els catalans no ens deixarem intimidar amb fantasioses hipèrboles. Com diria Spock, l’assenyat personatge de ‘Star Trek’, desitgem una “llarga vida i prosperitat” als nostres amics espanyols. Això sí, com a respectats veïns.

Agustí Bordas

Llicenciat en Ciències Polítiques

Alt càrrec a l'administració del Canadà

Article publicat al diari digital elSingular.cat el dilluns 11 de març del 2014

La difícil unitat dels catalans

Una llista encapçalada per l'economista i exdiputat del PSC, Germà Bel, amb Ramon Tremosa, Josep Maria Terricabras, dos dirigents de CiU i ERC sense concretar, i amb Ernest Maragall com a número sis. Aquests són els noms i cognoms dels sis primers llocs de virtual candidatura unitària que CiU i ERC havien pactat per afrontar les eleccions europees del 25 de maig. Aquesta llista no va reeixir finalment perquè en l’últim i extrem moment, Esquerra es va fer enrere. També cal tenir en compte les vicissituds internes entre Convergència i Unió per bastir aquesta llista i el posterior acostament d'Oriol Junqueras a noms històrics del socialisme català com Montserrat Tura o Ernest Maragall. Tot això ho explica el periodista Vicent Sanchis en un article publicat a Nació Digital amb el títol “Maragall, Tura i Bel” que podeu llegir més avall.

Maragall, Tura i Bel

Ningú ha filtrat encara la llista unitària que van pactar per a les eleccions europees Convergència i Esquerra. Està ben dit Convergència i Esquerra, perquè Unió se’n va desentendre. Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida van arribar a acordar que els democratacristians, que no acceptaven cobrir-se sota el mateix paraigua amb els republicans, no trencarien ni la federació ni el govern per aquesta opció. Duran va acostar-se llavors cap al PNB, que no va voler formar una candidatura de coincidència ideològica i nacional amb UDC. El líder d’Unió va reaccionar amb avisos velats cap a Mas, però la sang no va arribar al riu perquè, en l’últim i extrem moment, Esquerra es va fer enrere. Com que la seqüència sencera de l’episodi encara no ha estat revelada, Oriol Junqueras s’ha estalviat haver d’explicar-se. El seu gir, però, encara és una incògnita i ha fet malbé un pas més cap a l’anomalia política necessària si es vol culminar amb encert el procés sobiranista.

Sigui com sigui, la llista que van pactar Mas i Junqueras no era només una llista d’unitat. Incloïa elements de pluralitat que haurien multiplicat els efectes virtuosos de la proposta. L’obria, per exemple, l’exdirigent del PSC Germà Bel, i la tancava l’extambé dirigent Ernest Maragall. En primer i en sisè lloc. Pel mig, Ramon Tramosa, Josep Maria Terricabras i només dos dirigents de Convergència i Esquerra que no van acabar de ser definits. ¿Només es tractava d’una llista unitària? Més aviat, no. Més aviat el pacte definia una nova majoria sobiranista i independentista. Una majoria transversal que podia haver fet d’efecte crida per als dirigents del PSC que encara breguen amb penes i treballs contra l’opció de Pere Navarro. Una opció que és la majoritària en els òrgans del govern del partit i que a mesura que han passat les setmanes s’ha fet més i més inflexible.

Després d’aquest fracàs, Oriol Junqueras ha multiplicat els gestos de complicitat cap als exdirigents catalanistes del PSC. Diuen els periodistes que ERC “negocia amb Nova Esquerra Catalana, d’Ernest Maragall, i s’especula amb la possibilitat que l’exconseller d’Educació vagi de número dos a Europa”. No seria estrany. Com també s’ha fet habitual que el president d’Esquerra “festegi” en públic amb Montserrat Tura i amb altres exalts càrrecs socialistes que encara mantenen el carnet però que han estat exclosos dels grans òrgans i les grans decisions del partit. Aquesta és una opció intel•ligent, per part d’Esquerra. Però encara era molt més intel·ligent, molt més hàbil, molt més generosa, la llista unitària perduda cap a Europa en què Germà Bel i Ernest Maragall es fonien en un magma que tard o d’hora serà imprescindible per arribar al punt de transgressió necessari en el procés sobiranista.

Vicent Sanchis

Periodista

Article publicat a Nació Digital.cat el dilluns 3 de març del 2014